Maria-Teresa JULIA i POUS
 

El clavicèmbal és un instrument musical de tecles i de cordes pinçades. Aquestes en ésser activades o pressionades pels dits , aixequen unes petites peces de fusta anomenades en francès " SAUTERAUX " proveïdes de plectres que són plomes d’aus (i a vegades púes de cuir) que colpegen les cordes estèses horitzontalment, provocant el so i, tot seguit, els sauteraux cauen i per obra d’un calculat mecanisme, retornen a la seva posició inicial, evitant el contacte amb el cordatge.

La velocitat i la pressió dels dits no afecta el volum del so. Aquesta pressió damunt "la touche" (la tecla) sembla evident que hi hauria de tenir una repercussió, com aiximateix sobre la bondat del propi so.

El clavicembalista francès CHAMBONIPRES(1602-1672) s’havia guanyat una excel·lent reputació a causa del so que obtenia de les cordes.  COUPERIN en la seva obra " L’ Art de toucher le clavecin" (1717) es pregunta com és possible que la premuda, el toc, no influeixi en el so, si considerem que amb el mateix instrument cada clavecinista n’arrenca una qualitat sonora diferent.

La referència més antiga de l’existència d’aquest instrument data de l’any 1397 quan un jurista de Padua va escriure a HERNANN POLL, informant-lo que havia inventat un instrument anomenat CLAVICEMBALUM.  La primera experiència visual de l’instrument sorgeix l’any 1404 en forma miniaturitzada en "Les TRES BELLES HEURES du  DUC DE BERNY" (1485) que fou comentat per HENRY-ARNAULT DE ZWOLLE, com a posseïdor de tres tipus de mecanismes específics més un altre propi de les dolçaines.

El clavecí fou l’instrument domèstic de tecla preferit des dels inicis del segle XVI fins les darreries del XVIII. Ja de bon començament, a més d’utilitzar-se com a instrument solista de teclat, fou emprat com a element essencial en la música de cambra, orquestral i d’òpera.

El clavecí suposa el grau més alt d’evolució aconseguit per aquesta família d’instruments: accionava dues o més cordes per nota, la majoria eren una baluerna de grans dimensions i la quantitat de cordes per nota podia variar-se per mitjans mecànics. Posseïren registres semblants a l’orgue o bè pedals que tot i activant l’efecte de les cordes, alhora, modificaven diversament el volum i el timbre del so.

Podia afegir-s’hi un joc de cordes addicional afinat a l’octava superior i, llavors, podria comparar-se a l’ús dels registres de quatre o setze peus d’orgue.

Freqüentment era de dos teclats i, ocasionalment, tres i un pedaler. La primera estructura de doble teclat sembla que fou la més popularitzada a França i Anglaterra. Es prou curiós que molts dels clavecins conservats en els museus són construïts pels propis afeccionats que els muntaven d’acord amb el seu criteri. D’on cal entendre la gran varietat de formes que hi són presents.

Els clavecinistas foren molt propensos a afinar-los per pròpia manera i dur una previsió de recanvis que eren adossats discretament a l’instrument en uns caixons aptes per contenir la clau d’afinar, els massos de cordes, etc.

Lògicament existiren fabricants per assortir el mercat global com fou la famosa Família RUCKERS a Flandes, dinastia de constructors de clavicèmbals a Anvers que iniciats l’any 1579 no s’extingiren fins un segle desprès.
Construïren una extensa varietat d’instruments d’un i de dos teclats de diverses extensions. Foren embellits usant papers decorats amb arabescos i flors, tot imitant el marbre. Exemples:
 
"HARPSICHORD BY ANDREAS RUCKERS ANTWERPEN 1640"
  YALE UNIVERSITY COLLECTION OF MUSICAL INSTRUMENTS NEW HAREN. CONNETICUT.

 
" FLEMISCH  HARPSICHORD PAINTED IN IMITATION OF MARBLE AND PAPER PAINTED".
 
"PAINTING THE MUSIC MASTER 1660 by JAN STENN IN THE  NATIONAL GALLERY. LONDON".
 
 

El desenvolupament del clavicèmbal del tipus Standard durant el decurs del segle XVIII a França pot seguir-se en els instruments construïts i conservats, poquíssims, pels membres de la Família BLANCHET-TASKIN, que suposen la versió francesa anàloga de la dinastia flamenca RUCKES-COUCHET.

Nicolás BLANCHET (1660-1731) fou constructor de clavecins a París abans de l’any 1686. La característica principal dels instruments que en sortiren fou la de posseir dos registres de 8’ i un de 4’ amb un "buff-stop" d’acoblament manual i a voluntat. Exemples:

" HARPSICHORD BY JEAN-ANTOINE VAUDRY" PARIS 1681 VICTORIA AND ALBERT MUSEUM LONDON

" HARPSICHORD BY PASCAL TASKIN" PARIS 1769 RUSSELL COLLECTION EDIMBURGH UNIVERSITY.
 

Alhora que el Clavecí aparegueren dos instruments més de la mateixa Família : el Virginal i l’Espineta.

El Virginal té la forma més antiga i simple del Clavecí amb una sola corda per a nota. Es dissenyat amb un format geomètric rectangular de caixa de diverses dimensions previst per col·locar-la damunt d’una taula, si Bé, en algunes ocasions, s’assentava damunt d’un suport de quatre potes. Les cordes estan situades en pla paral·lel al teclat. 

El període d’us del Virginal abasta el segle XVI i la meitat del XVII, data en la qual s’inicia la seva davallada i Js substituït per l’espineta i el Clavecí, ja molt mes perfeccionats.

Es a Anglaterra on primerament es troba la recopilació de música anomenada PARTHENIA destinada al virginal publicada l’any 1612.

Altrament en el segle XVI el nom de virginal s’aplica a qualsevol instrument de teclat i cordes pinçades. Com ho testimonia l’inventari de la Col·lecció instrumental d’Enric VIII(1547) en la que podem llegir:" WEWE LONGE VIRGINALLES MADE HARPE FASHION",  descripció que respon al clavicèmbal. Quelcom semblant ocorre en el Continent europeu on el virginal, solventment, és anomenat ESPINETA FLAMENCA.

L’Espineta coincideix amb el virginal en la circumstància de disposar d’una sola corda per nota, si bé la seva línia externa es desdiu del rectangle per derivar cap a una forma d’ala.

Altrament, en l’espineta les cordes arrenquen des de l’executant  amb un angle de 451 en relació al teclat.
 

L’ús de l’Espineta abasta un segle de permanència des de finals del segle XVII fins a les mateixes dates del següent.

L’origen del seu nom no ens queda massa clar. Etimològicament coincideix, amb els seus canons de plomes, amb el d’espina. Però d’altres el vinculen amb el nom d’un inventor venecià anomenat SPINETTI.

Durant el segle XIX el Clavecí només era requerit - esporádicament  com a instrument de "continu" en Oratoris i Operes. En conclusió, es decandia progressivament la tradició i els clavicembalistes i els constructors a la fi sucumbiren paulatinament en el decurs del segle XIX.

Entre els anys 1900 i 1940 l’empresa Erard va construir clavicèmbals d’una forma esporádica. El 1912, l’impuls de WANDA LANDOWSKA en fou causa d’un ressorgiment considerable. El primer model modern fou el PLEYEL de renom universal, essent l’instrument musical utilitzat en el BRESLAU BACH FESTIVAL i que WANDA LANDOWSKA ja no va deixar de tocar al llarg de la seva brillant carrera de concertista fins l’any 1959. El de la seva mort.