Si la música de la dolçaina ens ha arribat fins als nostres dies, és, perquè alguna cosa havia de dir i expressar als nostres avantpassats, i a hores d'ara continua dient-nos i expressant-nos, perquè segueix essent mitjà d’expressió carregada dels sentits que ha tingut per al nostre poble.

Hem de ser conscients que la música tradicional esdevé un factor d'identitat cultural nacional, i això és el contingut més fort que la dolçaina i la seua música ens ha transmès. Només hem d'observar l'evolució del toc de La Muixeranga, que de ser peça d'interpretació durant la càrrega i descàrrega de les muixerangues (castells humans originaris d'Algemesí), ha esdevingut un dels símbols més arrelats per als valencians.

El fenomen de la música popular sempre s'ha desenvolupat al marge de la cultura diguem-ne "oficial", així com de les modes i de les institucions, i això s'esdevé a les darreries del segle XX, com succeïa al segle XV. Quan un instrument (el nostre cas) deixa d'utilitzar-se per part de les capes altes de la societat, o les classes dirigents perden el seu interès pel mateix i aleshores per les institucions, aquest es manté viu gràcies a les agrupacions populars (en el nostre cas en mans de famílies concretes, localitzades en determinades comarques del país), que es perpetuen adequant l'ús del seu art a les manifestacions individuals i col.lectives de la vida del seu poble. Les antigues famílies de dolçainers constituïen una institució musical i, alhora, econòmica, capaç d'assumir tots els papers en l'estructura de la festa, des de la "despertà", cercaviles, processons i oficis religiosos, fins a l'acompanyament de balls tradicionals, concerts, balls de plaça, funció darrera que es va perdre a la primeria del segle XX amb l'aparició de noves modes, a les quals no va poder o no va saber-se incorporar.

La música de la dolçaina i l'instrument ens ha arribat, encara que feble i desperdigada,gràcies a generacions familiars (els Boronat de Callosa D'En Sarrià, els Conills d'Agost, ...) que han utilitzat la dolçaina amb la funcionalitat que gairebé sempre l'ha caracteritzat, i no gràcies als dirigents del nostre poble. Només, en el període de la transició democràtica hi hagué un ressorgimentdel'instrument,aprofitat, sens dubte, políticament (tallers de música popular, dependents de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana). Hem de constatar que a nivell municipal s'han fet esforços importants, fins i tot, s'ha lluitat contra "l'oficialisme cavernícola local" d'aleshores (al Campello, gràcies al regidor Rafel Company, -que no li van faltar enemics-, a la dolçaina i el tabalet se li va fer costat a l'Escola de Música, això sí, com a instument no oficial i subsidiari).

No ens queda altre camí que recolzar qualsevol aportació (fins i tot, institucional) que reforce i plene de contingut el vertader paper social, cultural, polític, econòmic, ..., que la dolçaina ha adquirit per mèrits propis. També hem de donar un toc d'atenció als mitjans de comunicació, que no en fan ressò, per què tracten els temes de música popular, posant de manifest l'actual discriminació que particularment patim.